El compromís de l’escoltisme, una qüestió de país


25-10-2011

 

L’any 1927 Josep Maria Batista i Roca va veure en l’escoltisme una eina de futur per una Catalunya políticament desubicada i assetjada per la dictadura del general Primo de Rivera. Segons el mateix Batista i Roca, el propi èxit de la dictadura era un reflex del fracàs en l’educació dels joves catalans i catalanes. La resposta a una situació tan greu havia de passar necessàriament per un projecte educatiu que cobrís les necessitats nacionals.


Des d’aleshores, l’escoltisme ha acompanyat una Catalunya immersa en més de 75 anys de conflictes i repressió. Ha estat més de mig segle per posar a prova la resistència d’una nació sovint massa dubtosa de la seva pròpia condició. En acabar la guerra civil, tot just nou anys després de la desfeta del govern militar de Primo de Rivera, la creació de l’efímera Segona República espanyola i els tres anys de conflicte bèlic, l’associacionisme a Catalunya havia entrat en una crisi profunda. L’escoltisme, concretament, va ser il·legalitzat i els seus màxims dirigents van haver de marxar a l’exil·li o van ser empresonats. Tot i aquestes dificultats, l’escoltisme no va deixar de ser mai una escola per l’enfortiment del caràcter i la formació de persones actives i implicades i un refugi per l’amenaçada cultura catalana.


Podeu imaginar doncs que, en aquell context històric, ser escolta anava més enllà de ser un dinamitzador d’activitats per joves. Ser escolta volia dir participar activament en la construcció del país, volia dir lluitar per la preservació d’una cultura que ens era pròpia, volia dir patir davant del temor de la pèrdua de la nostra identitat, implicava estar en el cor de la resistència cultural contra un feixisme insolent que es proposava esclafar tota mínima amenaça cap a la seva sagrada, i tal vegada imaginada, unió espanyola. Volia dir, reforçat especialment per la duresa del moment, lluitar pel dret més bàsic de cadascún de nosaltres: la llibertat.
La implicació i el compromís sempre donen fruit. L’activitat cultural submergida d’aquelles primeres dècades després de la guerra va tornar a brodar el teixit associatiu que actualment encara caracteritza i destaca la societat catalana per sobre de moltes altres. L’escoltisme, conjuntament amb tota la resta d’agents que representaven la ciutadania i la classe política, havien superat un repte vital: havien mantingut viva la flama catalana durant el llarg i fosc túnel de la dictadura franquista.

 

Amb l’entrada de nou a la democràcia, tot i que també es van fer moltes passes en fals, es va tornar a la ciutadania molts dels drets més elementals. Aquests últims més de trenta anys han permès a Catalunya modernitzar-se i començar a fer alguns tímids passos per la protecció de la nostra cultura des de les administracions. Per desgràcia però, també ens hem anat emmetzinant poc a poc d’una cultura del benestar molt temptadora. Després de tants anys de repressió, els catalans ens hem deixat bressolar per una pau llargament desitjada i, fugint d’un passat massa recent, ens hem llençat a l’oblit que ens esperava a l’altra banda del llindar entre la dictadura i la democràcia. Amb els drets que, malgrat l'actual crisis econòmica, a la majoria de nosaltres ens segueix garantint la vida i la salut, molts han trobat la seguretat que anel·laven i han deixat pels més joves, els radicals i els somiadors, els projectes de contrucció del nostre país.

 

Els escoltes, malgrat el nostre llegat històric, no ens hem pogut escapar del tot d’aquesta antirevolució. Tots tenim, amb més o menys mesura, les necessitats bàsiques resoltes. Quin compromís cal esperar de tots nosaltres, si tant si ens impliquem com si no seguirem tenint el plat a taula? Per què fer l’esforç desmesurat que implica ser responsables d’un agrupament o d’un equip associatiu si seguirem preservant els nostres drets més bàsics?

 

Tot i la situació econòmica, seguim vivint en una societat del benestar que ens ha esborronat el paisatge. Ja no és tan fàcil reconèixer el bé i el mal. Les societats es globalitzen i allò que és bo i és dolent es relativitza en un mar d’excés d’informació.


I en tot aquest context canviant ens cau a sobre com una llosa la pregunta: “Què és per a nosaltres ser escolta? Estem donant la talla?” Si en algun moment ens restringim a fer activitats pels infants de l’agrupament sense cap altre compromís que el de procurar una bona estona als més petits; si no creiem o no ens interessa creure en el nostre paper com a educadors i educadores; si la transmissió dels valors del nostre Dossier Verd s’acaba convertint en un fet rutinari que simplement utilitzem per justificar les notres accions del dissabte per la tarda; si deixem de creure en la construcció d'una identitat nacional pròpia i en la empremta que podem marcar en el caràcter nacional; llavors, en aquell precís instant, acabarem d’ensorrar el somni de vàries generacions d’esforç i compromís.


Cal que ens aturem i pensem amb responsabilitat què volem ser. Cal que siguem encara més ambiciosos. Però cal que cadascú de nosaltres es miri el melic amb curiositat pràcticament científica. L’empenta de la nostra associació depèn exclusivament del nostre compromís. Aturem-nos a pensar quina és la nostra feina i el nostre paper dintre de l’escoltisme. Aturem-nos a pensar perquè dediquem tantes hores a l’agrupament. No deixem passar l’oportunitat de donar-li encara més sentit a la nostra feina.


Imagineu-vos el proper llibre d’història sobre escoltisme. Com us agradaria que descriguessin el rol de l’escoltisme de la nostra generació d’aquí a 20 anys? És hora d’anar despertant del nostre somni democràtic per trobar nous horitzonts per a l’escoltisme. Cal doncs començar a pensar quins són els nous reptes de l’escoltisme català. Els ho devem als nostres avis i àvies i als nostres pares i mares, ens ho devem a nosaltres mateixos i sobretot, els ho devem als que encara han de venir després de nosaltres.

 

 

 

Víctor Muntés i Mulero

President d'Escoltes Catalans