Opinió


 

Articles anteriors:

- Cooperar per transformar el món, per Ariadna Mendieta i Simó (30-09-2014)

- Fer país és construir i millorar la societat, per Oriol Rovira i Martorell (17-09-2014)

- Educació per a l'autogestió dels espais públics, per Pere Martínez (2013-01-25)

Pel respecte de la llengua catalana a l’espai educatiu, Per Elena González (2012-03-09)

El compromís de l’escoltisme, una qüestió de país, per Víctor Muntés (2011-20-10)

- Només votes o també participes?, per Elena González (2011-05-12)

- Pel dret a un habitatge digne, per Aina Tella (2011-04-20)

- Futur, per Rita Marzoa (2011-04-03)

- La nostra moneda de canvi, per Víctor Muntés (2011-02-08)

 


Cooperar per transformar el món

Per Ariadna Mendieta, coordinadora de l'àmbit de Cooperació d'Escoltes Catalans (setembre 2014)

El context actual del país ens diu que estem vivint un gran canvi de paradigma en el marc sociocultural, polític i econòmic. 

Des de l’escoltisme tenim la responsabilitat i el compromís de sortir al carrer i liderar aquest procés de canvi, hem de començar a prendre consciència de la capacitat d’incidència educativa que tenim en la societat d’avui en dia. Tenim sobre la taula una oportunitat de transformació i no ens podem permetre quedar-nos aturats. Ens toca fer un pas endavant i lluitar, cooperar i transformar el país cap a un model de país més sostenible econòmicament, més democràtic políticament i més just socialment. Tenim el dret i l’obligació de viure aquest canvi tot participant-hi per poder dir la nostra i fer-nos sentir i escoltar. 

Avui més que mai, caldria recuperar la definició de cooperació i buscar el benefici comú i col•lectiu. L’escoltisme, en essència, vol transformar el món tendint a ser més just, equitatiu i sostenible, i la cooperació és una eina que permet i facilita l’assoliment d’aquest objectiu juntament amb tots els agents socials del país que tinguem el mateix objectiu. Ha arribat l’hora de cooperar més a nivell social, nacional i global a partir de l’educació, les accions comunitàries i la solidaritat entre les persones i els pobles, i aquí l’escoltisme hi juga un paper clau com a agent educatiu juvenil.

Vivim en un moment de canvis, processos i transformacions constants on cal que hi estiguem presents, hi diguem la nostra i actuem en conseqüència. La cooperació és un element indispensable per poder dur a terme aquesta transformació, cal que ens alineem amb els agents socials que lluiten amb el mateix objectiu, cal que ens posicionem i sobretot ens impliquem en aquest procés. L’escoltisme hi té molt a dir i no ens podem quedar enrere.

 

Fer país és construir i millorar la societat

Per Oriol Rovira i Martorell, coordinador de Política i Joventut d'EC (setembre 2014)


"L’Escoltisme és una missió,
una empresa nacional, 
per a fer una Catalunya millor"
J. M. Batista i Roca, 1964.



Quan penses en l’escoltisme mundial entens com n’és de revolucionària la teva aparentment petita tasca educativa cada dissabte al cau. Entens que no estàs sol, que hi ha 40 milions de persones que estan fent el mateix, millorant la seva societat més propera i, en definitiva, contribuint a millorar el món entre tots.

L’escoltisme no ha viscut mai d'esquena a la realitat que l’envolta, sempre ha estat actiu davant les problemàtiques que hi sorgeixen i mai s’ha quedat indiferent, ja sigui a escala de barri, poble, ciutat, país o món. Com actua? Per exemple, conscienciant els seus veïns de la importància de no oblidar la identitat històrica local, reclamant una àrea verda, defensant els drets dels joves o les dones, la cultura i la llengua catalana o cooperant -juntament amb altres escoltes- a diversos indrets del món. Cal recordar que en un passat no tan llunyà, l’escoltisme va contribuir als processos de descolonització de diversos països, va donar suport a l’ideal de la Societat de Nacions o va fer una aposta per la defensa de la riquesa natural.

Però això no és tot: la virtut principal de l’escoltisme és que aquesta transformació social no tindria sentit si no anés acompanyada de la vessant pedagògica que dóna sentit al moviment. A l’escoltisme es donen eines a infants i joves perquè ells sols, lluny de propostes polítiques concretes, analitzin, reflexionin (i evidentment n’extreguin un aprenentatge) sobre el món que els envolta. 

D’aquesta manera, l’escoltisme, en coherència amb els seus valors intrínsecs, sempre ha demostrat una gran responsabilitat enfront dels canvis socials. Constantment ha evidenciat un compromís envers el país, implicant-se activament en la seva construcció i millora constant. Durant la guerra civil espanyola, els escoltes catalans, fent valer el seu ideal de fer servei i de compromís, van actuar com a auxiliars sanitaris; en temps de la dictadura van preservar la llengua i els costums catalans des de la clandestinitat, sempre proclamant-se com a uns grans defensors de la democràcia.

En els temps actuals, sacsejats per la crisi i la desafecció, la societat civil catalana vol decidir democràticament com vol que sigui Catalunya en un futur. En aquesta conjuntura l’escoltisme té la responsabilitat de ser-hi present activament i d’aportar la seva visió del món en allò que sap fer millor, educar infants i joves, la veu dels quals molt sovint no és escoltada en un món d’adults.


Educació per a l'autogestió dels espais públics. Per Pere Martínez              

 

L’espai públic ha de ser aquell espai en què totes les persones i entitats puguin desenvolupar les seves activitats, ja que es tracta d’aquell espai que és propietat de tots i alhora no ho és de ningú. En societats mediterrànies com la nostra, en què la vida en comunitat és un dels pilars principals del nostre caràcter, influint en la manera de relacionar-nos, la comunicació, els hàbits diaris, etcètera, l’espai públic hi juga un paper fonamental. No és casual que els nostres pobles, barris i ciutats estiguin plens de places i llocs de trobada, ja que aquestes representen aquest espai de trobada on la comunitat realitza la seva vida social.

Fins i tot en el món rural, paradigma moltes vegades de la parcel•lació i la propietat privada, l’espai té unes particularitats a Catalunya. Històricament hi ha hagut sempre una llibertat de moviment al medi natural o han existit enclavaments (fonts, ermites..) destinats a l’ús públic d’aquests llocs, cosa que no passa en moltes altres societats, fins i tot mediterrànies, on tot el que és privat es tanca per a gaudi personal o explotació del seu propietari.

 

Per necessitats noves de la societat actual existeixen ara, a més, nous espais que es poden considerar espai públic, els equipaments municipals, com poden ser casals de barri, centres cívics o sales municipals. Aquests espais han de donar sortida a les noves necessitats socials de la comunitat.

 

Actualment, malgrat aquest caràcter imprès en la nostra cultura i resultat de segles de socialització, estem patint agressions per una regulació a voltes exagerada d’aquest espai públic. Moltes de les lleis i regulacions que tenim ara mateix responen a models que no són els nostres i que tracten els ciutadans com a menors d’edat irresponsables als quals cal dir exactament com han d’actuar en cada moment o quan han d’utilitzar certs espais. També és veritat que la societat d’avui està patint un procés de pèrdua de valors i actituds que fan que s’hagi perdut en molts casos el respecte i la responsabilitat comuna per allò que és de tots.

 

És en aquest context que moviments socials com l’escoltisme juguen un paper fonamental en l’educació dels joves perquè prenguin consciència de la importància d’implicar-se en aquests espais, de convertir-los realment en el que són, llocs de trobada, de creació i de creixement personal. I que amb aquesta consciència puguin ser ells mateixos els que puguin gestionar aquests espais per a la comunitat i demostrin que els ciutadans són responsables i no els calen certs límits o regulacions posades per l’administració que el que acaben fent és reduir la capacitat crítica dels individus.


(article publicat originalment a la revista Debat Juvenil 98, hivern 2013)
Pere Martínez i de Mas
Coordinador de Política de Joventut d'EC 

 

 

 

 

 

Pel respecte de la llengua catalana a l’espai educatiu. Per Elena González 

 

 

Els recents atacs del Tribunal Suprem (TS) espanyol i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya al model d'immersió lingüística atempten contra un model que en els darrers 30 anys s'ha mostrat exitós i cohesionador. Ja des del mateix moment en què el TS dictava sentència el passat octubre, Escoltes Catalans ens vam adherir amb total convenciment al manifest de la plataforma Som Escola, on s’hi apleguen entitats cíviques i educatives, per demostrar el rebuig a aquestes sentències i evidenciar el paper cabdal de la llengua catalana a l’escola com a actiu cohesionador que evita separacions entre comunitats així com discriminacions de cap mena. Ara, coneixent la resolució del TSJC, ens reafirmem en aquesta postura i tornem a demanar, una vegada més, el respecte que la nostra llengua – i qualsevol altra – mereix.


A les conclusions del IV Congrés d’Escoltes Catalans, que vam dur a terme fa gairebé tres anys, també varen emergir els debats al voltant del paper del català a l’agrupament. Apuntàvem que la llengua és un element clau per facilitar la cohesió i la igualtat d’oportunitats per tothom, ja que l’agrupament és un espai de convivència intens i arrelat al territori, amb la voluntat de treballar pel propi col·lectiu. I conclouíem que, en el context de moviments migratoris continus actuals, volíem viure el nostre sentiment català i l’ús de la nostra llengua com a quelcom natural i, sobretot, com una oportunitat.


Per tot això, subratllem la importància que té el respecte a la llengua en què viuen i aprenen els integrants de la nostra societat. I molt especialment, subratllem el respecte als espais educatius formals, com l’escola, i no formals, com els fomentats per la nostra associació. Però aquest respecte que exigim no es tradueix en deixar triar la llengua d’ensenyament, sinó sobretot en entendre i respectar que la llengua és un element ric que engloba a l’individu en un col·lectiu. No es tracta només d’una eina de comunicació, sinó d’una manera de viure i entendre qui som. 


Els reptes de l’associació en la construcció del país segueixen canviant i avançant cap a escenaris nous. I siguin quins siguin aquests escenaris, hi haurà sempre l’admiració, l’estima i l’admiració per la nostra llengua.

Elena González i Vidal
Cap de Relacions Exteriors

 

 

 

 

 

 

 


 

El compromís de l’escoltisme, una qüestió de país. Per Víctor Muntés

 

"Quin compromís cal esperar de tots nosaltres, si tant si ens impliquem com si no seguirem tenint el plat a taula? Per què fer l’esforç desmesurat que implica ser responsables d’un agrupament o d’un equip associatiu si seguirem preservant els nostres drets més bàsics?"

 

L’any 1927 Josep Maria Batista i Roca va veure en l’escoltisme una eina de futur per una Catalunya políticament desubicada i assetjada per la dictadura del general Primo de Rivera. Segons el mateix Batista i Roca, el propi èxit de la dictadura era un reflex del fracàs en l’educació dels joves catalans i catalanes. La resposta a una situació tan greu havia de passar necessàriament per un projecte educatiu que cobrís les necessitats nacionals.


Des d’aleshores, l’escoltisme ha acompanyat una Catalunya immersa en més de 75 anys de conflictes i repressió. Ha estat més de mig segle per posar a prova la resistència d’una nació sovint massa dubtosa de la seva pròpia condició. En acabar la guerra civil, tot just nou anys després de la desfeta del govern militar de Primo de Rivera, la creació de l’efímera Segona República espanyola i els tres anys de conflicte bèlic, l’associacionisme a Catalunya havia entrat en una crisi profunda. L’escoltisme, concretament, va ser il·legalitzat i els seus màxims dirigents van haver de marxar a l’exil·li o van ser empresonats. Tot i aquestes dificultats, l’escoltisme no va deixar de ser mai una escola per l’enfortiment del caràcter i la formació de persones actives i implicades i un refugi per l’amenaçada cultura catalana.


Podeu imaginar doncs que, en aquell context històric, ser escolta anava més enllà de ser un dinamitzador d’activitats per joves. Ser escolta volia dir participar activament en la construcció del país, volia dir lluitar per la preservació d’una cultura que ens era pròpia, volia dir patir davant del temor de la pèrdua de la nostra identitat, implicava estar en el cor de la resistència cultural contra un feixisme insolent que es proposava esclafar tota mínima amenaça cap a la seva sagrada, i tal vegada imaginada, unió espanyola. Volia dir, reforçat especialment per la duresa del moment, lluitar pel dret més bàsic de cadascún de nosaltres: la llibertat.
La implicació i el compromís sempre donen fruit. L’activitat cultural submergida d’aquelles primeres dècades després de la guerra va tornar a brodar el teixit associatiu que actualment encara caracteritza i destaca la societat catalana per sobre de moltes altres. L’escoltisme, conjuntament amb tota la resta d’agents que representaven la ciutadania i la classe política, havien superat un repte vital: havien mantingut viva la flama catalana durant el llarg i fosc túnel de la dictadura franquista.

 

Amb l’entrada de nou a la democràcia, tot i que també es van fer moltes passes en fals, es va tornar a la ciutadania molts dels drets més elementals. Aquests últims més de trenta anys han permès a Catalunya modernitzar-se i començar a fer alguns tímids passos per la protecció de la nostra cultura des de les administracions. Per desgràcia però, també ens hem anat emmetzinant poc a poc d’una cultura del benestar molt temptadora. Després de tants anys de repressió, els catalans ens hem deixat bressolar per una pau llargament desitjada i, fugint d’un passat massa recent, ens hem llençat a l’oblit que ens esperava a l’altra banda del llindar entre la dictadura i la democràcia. Amb els drets que, malgrat l'actual crisis econòmica, a la majoria de nosaltres ens segueix garantint la vida i la salut, molts han trobat la seguretat que anel·laven i han deixat pels més joves, els radicals i els somiadors, els projectes de contrucció del nostre país.

 

Els escoltes, malgrat el nostre llegat històric, no ens hem pogut escapar del tot d’aquesta antirevolució. Tots tenim, amb més o menys mesura, les necessitats bàsiques resoltes. Quin compromís cal esperar de tots nosaltres, si tant si ens impliquem com si no seguirem tenint el plat a taula? Per què fer l’esforç desmesurat que implica ser responsables d’un agrupament o d’un equip associatiu si seguirem preservant els nostres drets més bàsics?

 

Tot i la situació econòmica, seguim vivint en una societat del benestar que ens ha esborronat el paisatge. Ja no és tan fàcil reconèixer el bé i el mal. Les societats es globalitzen i allò que és bo i és dolent es relativitza en un mar d’excés d’informació.


I en tot aquest context canviant ens cau a sobre com una llosa la pregunta: “Què és per a nosaltres ser escolta? Estem donant la talla?” Si en algun moment ens restringim a fer activitats pels infants de l’agrupament sense cap altre compromís que el de procurar una bona estona als més petits; si no creiem o no ens interessa creure en el nostre paper com a educadors i educadores; si la transmissió dels valors del nostre Dossier Verd s’acaba convertint en un fet rutinari que simplement utilitzem per justificar les notres accions del dissabte per la tarda; si deixem de creure en la construcció d'una identitat nacional pròpia i en la empremta que podem marcar en el caràcter nacional; llavors, en aquell precís instant, acabarem d’ensorrar el somni de vàries generacions d’esforç i compromís.


Cal que ens aturem i pensem amb responsabilitat què volem ser. Cal que siguem encara més ambiciosos. Però cal que cadascú de nosaltres es miri el melic amb curiositat pràcticament científica. L’empenta de la nostra associació depèn exclusivament del nostre compromís. Aturem-nos a pensar quina és la nostra feina i el nostre paper dintre de l’escoltisme. Aturem-nos a pensar perquè dediquem tantes hores a l’agrupament. No deixem passar l’oportunitat de donar-li encara més sentit a la nostra feina.


Imagineu-vos el proper llibre d’història sobre escoltisme. Com us agradaria que descriguessin el rol de l’escoltisme de la nostra generació d’aquí a 20 anys? És hora d’anar despertant del nostre somni democràtic per trobar nous horitzonts per a l’escoltisme. Cal doncs començar a pensar quins són els nous reptes de l’escoltisme català. Els ho devem als nostres avis i àvies i als nostres pares i mares, ens ho devem a nosaltres mateixos i sobretot, els ho devem als que encara han de venir després de nosaltres.

 


 

Només votes o també participes? Per Elena González  

 

 

Les eleccions municipals s’acosten i, amb elles, com cada cop que hi ha moviment electoral, un munt de reflexions i pensaments sobre què vol dir participar.

Participar significa essencialment prendre part. De tant en tant parlem de la importància de la participació, d’opinar, de construir col·lectiu, que fa que es generi una visió un pèl abstracta de què vol dir, fins i tot per a la gent implicada en moviments associatius. Segurament és perquè, en el fons, estar implicats i compromesos amb un projecte d’on no s’espera res a canvi, requereix una actitud de treball personal conscient del que es vol i del que es fa, i una bona dosi de ganes de millorar. I aquesta empresa, com tantes que atenyen a la construcció d’un mateix, no és pas fàcil.

Així mateix, prendre part demanda alhora de la capacitat de decidir. Per fer-ho, cal exercitar també la crítica. Ser crític no vol dir estar permanentment a punt per fer una dissecció punyent de tot el que succeeix, sinó saber utilitzar una eina per analitzar allò que s’esdevé, fent-ho amb la pròpia escala de valors, construïda pel que un creu i el que està disposat a aprendre dels altres.

Prendre part vol dir tenir el valor de creure que un mateix és part del tot, i que el que hom pot aportar amb ànim positiu i constructiu farà avançar l’espai de tots cap a millor.

Les eleccions són una part més de tantes coses que ens passen com a col·lectiu. És un moment per decidir si volem prendre part, valorar si volem donar suport a unes idees o unes altres. Si val la pena votar o no, cadascú ho ha de decidir.

Posar en valor la participació és quelcom que hem de fer no només en aquesta època, sinó durant tot l’any. Val la pena pensar que hi ha molts joves, arreu del nostre país, que dia a dia viuen intensament què fan i què volen, aporten i escolten, compromesos per procurar millorar el que és de tots.

 

Article publicat originàriament per a la campanya Vot Jove, del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya en motiu de les eleccions municipals del 22 de maig de 2011

 

Elena González

Cap de Relacions Exteriors d'Escoltes Catalans

 

 

 

Pel dret a un habitatge digne. Per Aina Tella

 

Dissabte 16 d'abril arriba una altra edició de la Murga a Ciutat Vella de les mans dels pioners de l'AE Intayllú de Vilassar de Mar, l'AE Mintaka de Teià, l'AE El Pi de les Corts del barri de les Corts de Barcelona, i l'AE Guspira, de Rubí.El projecte pretén assolir un doble objectiu; per una banda conèixer les causes del 4t Món, l'exclusió social i la pobresa urbana, i per l’altra pal·liar-ne les conseqüències. Per tal d'aconseguir-ho, la Murga es divideix en tres fases.

 

Una primera fase es basa en la formació i conscienciació, l'aprenentatge, dels i les joves en la temàtica del projecte a través de diferents activitats, jocs de rol, tallers i cinefòrums. La segona fase és l'acció, o servei, que defineix el camp de treball basat en tasques de rehabilitació i de manteniment de pisos en males condicions d’habitabilitat assignats pels Serveis Socials del Barri Gòtic de Barcelona. Finalment, es defineix una tercera etapa de sensibilització, en el què els joves donen a conèixer la problemàtica i l'experiència viscuda al llarg d'aquests intensos dies al seu entorn més proper.

Però la importància i la veritable intensitat que suposa pels joves d'aquesta vivència no es troba només en les tasques de rehabilitació (pintura, reparacions, recollida de mobles vells, etc) es troba, sobretot, en la convivència que durant els cinc dies que dura el camp es dóna amb els habitants dels pisos, coneixent i entenent les seves vides i compartint junts aquesta experiència. La finalitat de La Murga va més enllà d’incidir positivament en la millora concreta de les condicions de vida de les persones que viuen en els pisos que es rehabiliten. La Murga és un projecte que pretén transformar diferents àmbits tant a nivell individual com a nivell col·lectiu.

 

A nivell individual, canvia la situació personal dels que viuen als pisos ja que el seu entorn, la seva llar millora i d'altra banda, se senten escoltats, ajudats i estimats per joves desconeguts. Persones que es troben en situació de risc d'exclusió social i que són ignorats, recuperen la seva identitat, milloren l'autoestima, reben un petit impuls, una petita empenta per a tornar a recuperar el seu lloc a la societat. Tornen a sentir-se responsables de la seva vida i del seu entorn.

 

També canvia als pioners que hi participen. Joves que trenquen tòpics, trenquen prejudicis i veuen com les seves ments es sacsegen i es desperten les seves inquietuds socials i les ganes de canviar l'entorn, la societat. Desenvolupen l'esperit crític, construeixen una opinió pròpia respecte el tema i es comprometen amb el canvi, participen i s'impliquen. Són responsables. Els i les joves s'adonen  que les seves accions, per petites que siguin,  poden canviar i transformar moltes coses.

 

A nivell de col·lectiu, la Murga pretén incidir en un canvi més profund que afecta al tipus de societat i al tipus de ciutat. Barcelona ha esdevingut un model de ciutat aparador, un model de ciutat pensat pel turisme i que oblida als veïns i veïnes, promovent les desigualtats socials internes. Aquest model de ciutat imposat ,aliena als ciutadans, els allunya de la identitat barcelonina que s'acaba difuminant en un fals  cosmopolitanisme, marca ideal per vendre la ciutat a l'estranger. Aquest model de ciutat posa pals a les rodes al creixement del teixit social i a la participació ciutadana.

 

La Murga treballa precisament per construir una alternativa en la què els veïns i veïnes siguin responsables del seu entorn, se sentin part activa de la ciutat i així puguin sortir al carrer i participar, per poder fer de Barcelona la seva ciutat, feta a la seva mida, segons les seves necessitats. És per això que la Murga treballa pel dret a un habitatge digne, perquè creiem fermament, que aquesta és una de les vies per recuperar el poder popular, per poder construir la nostra Barcelona.

 

Aina Tella

Cap de Branques i membre de l'Equip de La Murga

 

 


 

Futur. Per Rita Marzoa  

 

 

Aquesta setmana, per tres bandes, un bombardeig de consciència infantil i juvenil ha envaït el meu pensament. Tot va començar dissabte, quan els Escoltes Catalans em van demanar de participar en una de les seves jornades de formació, a la Floresta, al Vallès. Diuen que l'escoltisme, en origen, és una relació de fidelitat i compromís amb Déu, amb el país i amb l'individu. I la interpretació d'aquests compromisos defineix l'agrupació. Els joves que em van convidar, escoltes laics, els basen en tres eixos: el compromís amb Déu a través de la laïcitat; amb el país, amb la catalanitat, i amb l'individu a partir de la coeducació i la igualtat. Són valors necessaris i assumits amb un compromís envejable i encoratjador per persones d'entre setze i vint-i-pocs anys que dediquen el seu temps de lleure a formar-ne de més joves encara. I només per això penso que mereixen aquestes línies de la contra.


El seu compromís, en una societat com la nostra, contrasta amb un altre dels fronts que m'han assaltat aquests dies: i és saber que els seus coetanis a l'Afganistan només disposen d'un 1 per cent del pressupost del seu govern per poder estudiar, per formar-se com a persones. I si són nois ho tindran una mica millor que les noies: i és que només 1 de cada 4 menors escolaritzats en aquell país en guerra són noies. 8 milions, encara, estan sense escolaritzar.


Són contrastos indecents, que fan que coses com les que protagonitzaran avui 78 entitats membres de la Fedaia (la Federació d'Entitats d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) ens alegrin el dia. I és que la feina que es fa a casa nostra en aquest sentit a partir d'avui no només serà –com molts ja sabíem– exemplar als ulls dels qui la fan i la reben, sinó que la signatura de la Carta de compromís amb la cultura de la transparència permetrà als qui tenen alguna mena de dubte tenir la garantia que es fa amb absoluta transparència. Es comprometen a seguir un protocol que, entre altres coses, permetrà fer pública la procedència dels seus recursos i explicar a què els destinen. Apte, doncs, per als malpensats.

 

Quin poti-poti, oi? Doncs no, s'han d'obrir tantes finestres com calgui per valorar i recuperar la dignitat dels qui dediquen energia a la formació dels qui són futur.

 

 

Article publicat originàriament al diari Avui (17/03/2011)

 

Rita Marzoa

Periodista 

 

La nostra moneda de canvi. Per Víctor Muntés   

(2011-02-08)

 

L'associacionisme educatiu es troba expectant davant de la sotragada econòmica que ha rebut el país. El canvi de dinàmica a l'economia ha sacsejat la feina de totes les persones que, a través de les seves associacions, treballen des de la gratuïtat per contribuir a l'educació d'infants i joves. Les fonts de finançament habituals han reduït els seus ingressos o, en el millor dels casos, els han posposat de forma continuada alterant les previsions pressupostàries associatives.

Aquesta situació, a més, se'ns presenta acompanyada d'un ja augurat canvi de govern. L'associacionisme educatiu espera amb expectació els propers moviments de la Generalitat. Durant aquests primers mesos s'hauran de definir les polítiques que ens diran si, malgrat la crisi, els nous governants copsen la importància de la nostra contribució a la societat. Si són capaços de superar un discurs centrat en l'àmbit de l'educació formal i s'obren cap a un model educatiu de país on l'àmbit no formal jugui el seu paper complementari a la tasca de les escoles i instituts. Si, en definitiva, aconsegueixen teixir un entramat on cada agent educatiu tingui el seu espai i es valori per la potencialitat i singularitat del seu projecte i mètode educatiu.

No esperem miracles. Som plenament conscients que el moment actual dificulta molt el desenvolupament de totes les polítiques que hom voldria desplegar. Però caldrà començar a prioritzar. I tot i que les nostres bases són sòlides i els agrupaments i els esplais no cessaran la seva activitat, depenem fortament del finançament públic. La qualitat i l'impacte de la nostra acció depèn en gran mesura dels nostres mecanismes de formació, de la capacitat de fer-nos visibles, de la capacitat per donar suport als nostres educadors a través de la generació de recursos, de la idoneïtat dels nostres espais per realitzar activitats i, en general, de tot d'elements que certament requereixen finançament.

Per altra banda, les entitats d’associacionisme educatiu hem de fer també una reflexió i un exercici de realisme en temps de crisi. Probablement, en els propers anys els nostres pressupostos es veuran estancats, si no reduïts. Caldrà, per tant, un major rigor en la gestió associativa, en l’eficiència de les nostres accions i un cert redimensionament dels nostres objectius més ambiciosos. Alhora, serà necessari preveure noves fonts d’ingressos i una certa diversificació d’aquestes per tal de no patir en escreix d’una excessiva dependència pressupostària.

Malgrat tot, sense ignorar la gravetat de la situació, no podem deixar-nos envair pel pessimisme. Si una cosa ha demostrat l'associacionisme català és que és capaç de perseverar i sobreviure a les condicions més adverses. És precisament perquè treballem des de la gratuïtat que gaudim de certa immunitat davant de les dificultats econòmiques. Lluitant per un ideal i lluny de cap interès econòmic, el nostre compromís esdevé la nostra moneda de canvi. I el compromís, aliè als mercats, no entrarà mai en crisi.

 

Article publicat originàriament a la revista Estris núm. 177

 

Víctor Muntés i Mulero

President d'Escoltes Catalans

 

 

 

Arxiu: articles anteriors:

- Només votes o també participes?, per Elena González (2011-05-12)

- Pel dret a un habitatge digne, per Aina Tella (2011-04-20)

- Futur, per Rita Marzoa (2011-04-03)

- La nostra moneda de canvi, per Víctor Muntés (2011-02-08)